LA DEMOCRÀCIA EN TEMPS DE LA POSTVERITAT

Aquesta entrada la dedicarem a reflexionar sobre una part del que hem estudiat en la unitat didàctica però amb la mirada posada en el nostre present.
Hem vist que la democràcia no corre per un altre camí diferent al del coneixement, que el coneixement és imprescindible per a prendre decisions polítiques adequades. La democràcia no suposa, per tant, el dret individual a pensar i creure el que un vulga, viure democràticament ens exigeix responsabilitzar-nos d'allò que diem i pensem, estar disposats a entrar en diàleg amb els qui pensen diferent i contrastar respectuosament els nostres parers. La igualtat de paraula ens beneficia fins i tot des d'un punt de vista egoista, perquè ens dona l'oportunitat de revisar les nostres creences, millorar-les quan entaulem diàleg amb els altres. 
En aquest context, les oportunitats sorgides amb el desenvolupament de les noves tecnologies de la informació i la comunicació amplien les possibilitats d'enriquiment personal i col·lectiu. No obstant això, fenòmens recents com la postveritat o les fake news suposen un risc enorme per a la nostra supervivència com a societats democràtiques. La temptació de fer prescindible a la veritat mai ha donat resultat. 

Autor: GDJ de WikiMedia-Commons

(https://commons.wikimedia.org/wiki/File:FAKE_NEWS.png)

DEMOCRÀCIA i CONEIXEMENT

Durant els últims temps, diversos autors han optat per intentar justificar la democràcia des d'un punt de vista epistèmic. Què vull dir això? Que el règim democràtic no sols és desitjable per aspirar a tractar de manera igualitària a tots els ciutadans, sinó que és capaç de produir millors i més eficaces decisions que la resta dels seus sistemes rivals, com podrien ser una tecnocràcia, o aquells que privilegien les opinions d'uns membres sobre uns altres. 
Dins d'aquest corrent, un autor com Josiah Ober, ha intentat explicar l'hegemonia d'Atenes durant dos segles gràcies, en bona part, a la manera de conduir-se políticament. Ober sosté que l'arquitectura institucional desenvolupada per la democràcia atenesa li va permetre aconseguir un òptim equilibri entre innovació i aprenentatge socials. Gràcies a aqueixa estructura institucional, la polis d'Atenes va aconseguir trobar solucions satisfactòries als continus desafiaments provocats per un entorn inestable. Les institucions democràtiques van afavorir l'agregació, coordinació i codificació d'un ampli coneixement tècnic i social distribuït per una població nombrosa i dispersa.

TRAGÈDIA I DEMOCRÀCIA

Encara que Plató va insistir en el perill de la democràcia, aquesta va desenvolupar institucions per a contindre les possibles derives populistes de l’assemblea. La tragèdia va ser una d’aquestes institucions. Cornelius Castoriadis, un filòsof grec-francés, especialista de la democràcia atenesa, va afirmar l'existència d'una íntima relació entre tragèdia i democràcia. En quin sentit? La tragèdia posava al descobert la fragilitat de l'acció. Encara que és inherent a l'acció la presència dels altres, lliures i iguals, la seua realització inicia una cadena de reaccions, és a dir, de noves accions els efectes de les quals són difícilment governables per l'agent d'aquesta. La tragèdia retorna a l'home una imatge de la realitat complexa i problemàtica, irreductible a una única mirada, d'ací el sorgiment del conflicte. En el camp de les accions humanes, tan esvarós i ambigu, resulta difícil identificar els supòsits, les raons o motius que asseguren la decisió correcta. No hi ha, al cap i a l'últim, una episteme política, principi que està en la base de la ideologia democràtica. Qualsevol acció, individual o col·lectiva que no ignore el terreny que trepitja conté en si el seu propi fracàs. És el risc de la hybris el que la tragèdia porta a escena, l'arrogància en la qual sovint incorren els homes quan pensen que la seua acció o la seua saber resulten suficients. Per aquesta raó cal pensar la tragèdia com una institució d'autolimitació de la democràcia. 

Antígona. Autor: Álvaro Pérez Vilariño de WikiMedia-Commons

(https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Grupo_Balbo_-_Ant%C3%ADgona_(3348324349).jpg)

LES INSTITUCIONS DEMOCRÀTIQUES D'ATENES

Dedicarem aquesta entrada a descriure i explicar breument dues de les institucions més importants del règim democràtic atenés:
- Ekklesía: la principal assemblea ciutadana de la democràcia atenesa en l'època clàssica. En ella residia el poder sobirà del poble. Per a assistir a l'assemblea s'exigien dos requisits: tindre l'estatut de ciutadà, al qual només podien accedir els homes fills de pares atenesos, i ser major d'edat. Al no ser una democràcia representativa, com és l'actual, el govern era exercit directament pel poble. L'assemblea es reunia diverses vegades al llarg de l'any i prenia una decisió, generalment en un sol dia, sobre l'assumpte tractat. Qualsevol assistent tenia, en principi, dret a prendre la paraula (l'anomenada isegoria). La decisió s'adoptava pel vot majoritari dels assistents.
- Boulé: el Consell dels Cinc-cents era l'encarregat de preparar l'agenda de l'assemblea. Estava constituït per 50 ciutadans seleccionats a l'atzar entre cadascuna de les 10 tribus que formaven Atenes. També s'encarregava de verificar la legalitat de les lleis i els decrets aprovats per l'assemblea.

Pericles. Autor: Jastrow de WikiMedia- Commons

(https://es.m.wikipedia.org/wiki/Archivo:Pericles_Pio-Clementino_Inv269_n2.jpg)

ANAMNESI

L'anamnesi o reminiscència és un dels aspectes clau de la teoria del coneixement platònica. El concepte apareix en els principals diàlegs, com el Menó, el Fedre, el Fedó i La República. La teoria del coneixement, com tot el pensament platònic, està travessada per un marcat dualisme: episteme/doxa, ànima/cos, món intel·ligible/món sensible. 
Enfront de la mortalitat del cos, l'ànima és el component immortal de l'ésser humà, que només com a càstig es veu obligada a existir materialment durant alguns períodes de temps. Quan l'ànima es veu alliberada pot romandre en el món de les Idees. Allí es dedica a la seua completa contemplació. No obstant això, en encarnar-se, l'ànima pateix una commoció que li porta a oblidar tot el conegut. Ho oblida, però roman latent. Quan, ja unida a un cos, comença a tindre sensacions, aquestes constitueixen l'ocasió per a recordar el que ha oblidat. La percepció sensible de totes les coses d'una mateixa classe (cadires, gossos, arbres,...) li dona peu a universalitzar el comú que hi ha en elles per damunt dels matisos que les diferencien. 
D'aquesta manera, el coneixement no és per a Plató, el trànsit de la ignorància en saber, sinó un procés per mitjà del qual recobrar alguna cosa que ja es va tindre.

Autor: FernandoMora95 de WikiMedia-Commons

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/2/23/Teoria_de_conocimiento_Platon.jpg

EL MITE DE LA CAVERNA

El mite de la caverna és una al·legoria que Plató narra en el llibre VII de la República. La finalitat perseguida per Plató va anar eminentment pedagògic-educativa, i el relat té múltiples lectures: epistemològica, ontològica, antropològica i, finalment, també política. Amb ell va voler Plató descriure la condició humana.
El món està metafòricament dividit en dos espais, un interior i un altre exterior a la caverna, i a cada espai li correspon una determinada forma de coneixement, doxa al primer, episteme al segon. L'home ordinari és aquell que viu a l'interior, que només veu les ombres que els objectes projecten sobre la paret de la cova quan passen per davant d'un foc que queda a esquena de l'home. Aquest creu veure la realitat quan no veu més que ombres. Enfront d'aquest, ell filòsof és qui ha aconseguit eixir de la caverna i pot veure directament els objectes que existeixen. Però el filòsof, ens diu Plató, té una missió política irrenunciable, encara que per això puga perdre la vida: tornar a l'interior i intentar convèncer als qui allí viuen que el que veuen no són més que imatges distorsionades de la realitat.

EPISTEME I DOXA

L'episteme i la doxa són les dues formes de coneixement que distingeix Plató, encara que aquesta última no pot entendre's com a coneixement en sentit estricte. Plató establix una jerarquia entre les maneres de conèixer. 
Episteme significa en grec “saber”, “coneixement que se sap segur”. L'episteme és per a Plató la més alta forma de coneixement. L'episteme és un coneixement objectiu, universal, necessari i fonamentat, és a dir, la qual cosa hui entenem per coneixement científic. No és aprehensible per la sensibilitat, sinó que es tracta d'un coneixement intuïtiu, és una captació intel·lectual de les essències de les coses, i només és accessible a uns pocs.
A l'episteme contraposa Plató la doxa, que podem traduir com a opinió o conjectura. És aquell coneixements que té la seua font en els sentits, que capta l'estat transitori d'un món subjecte a l'esdevenir. Enfront del coneixement intel·lectual, la doxa és un coneixement precari, insegur, caduc. Tots els homes, no obstant això, són capaços d'accedir a un coneixement d'aquest tipus.

(https://pixabay.com/es/vectors/reunión-opinión-personas-hablar-1293980/)

SÒCRATES I LA MORAL

L'intel·lectualisme moral és la doctrina defensada per Sòcrates segons la qual coneixement i virtut s'identifiquen, és a dir, l'obrar correcte només és possible si coneixem l'essència del bé, Com podem observar, és un punt de vista que s'oposa al relativisme dels sofistes. Si no existira res com el Bé en sí, la idea de Bé, ens diu Sòcrates, l'home no seria capaç de cap comportament moral. 
És cert que aquesta postura condueix a idees difícils d'acceptar segons les nostres conviccions ordinàries, com ara que tot comportament reprovable és degut a la ignorància de l'agent o que ningú actua malament per pròpia voluntat. 
Més enllà d'això, és Plató qui adapta la doctrina del mestre a l'àmbit polític. La teoria del filòsof rei parteix de la identificació entre virtut i coneixement. De l'intel·lectualisme moral va concloure Plató que només el que sap, el filòsof, és capaç de conèixer què convé als membres de la comunitat, perquè els assumptes morals, però també els polítics, han de ser cosa dels experts. L’autoritat política, d’acord amb el plantejament platònic, ha de residir en l’home de ciència.

(https://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:SOCRATES.png)

EL RELATIVISME MORAL I EPISTEMOLÒGIC DELS SOFISTES

El relativisme és un dels trets que caracteritzen al moviment sofista, i precisament és el motiu principal del desacord que els sofistes van tindre amb Sòcrates i Plató. 
Si la filosofia, des del temps de Tales de Milet, havia confiat sempre en les possibilitats cognoscitives de la raó i havia condemnat la percepció sensible com a font d'error, amb els sofistes es comença a posar en dubte la fiabilitat d'aquella. El coneixement per als sofistes no és un descobriment de la veritat oculta sinó un procés de progressiu ajust i consens entre les seues percepcions i opinions. Això explica la teoria de l'homo-mesura defensada per Protàgores. Aquest relativisme resultava insuportable per a Sòcrates i també per a Plató, perquè la inexistència de criteris absoluts, des d'un punt de vista epistèmic i moral, faria impossible la vida en comú dels homes. La posició sofista és congruent amb el context democràtic de l'època: si no hi ha cap llei immutable ni ningú té la paraula última sobre la veritat de les coses, tots han de tindre l'oportunitat d'elaborar la llei que ha de regir la vida de la comunitat.

(https://www.shutterstock.com/image-photo/everything-relative-handwritten-graffiti-sprayed-on-492993919?irgwc=1&utm_medium=Affiliate&utm_campaign=Pixabay+GmbH&utm_source=44814&utm_term=https%3A%2F%2Fpixabay.com%2Fes%2Fimages%2Fsearch%2Frelativismo%2F)

ELS SOFISTES

En la bitàcola tractarem qüestions, conceptes i idees que servisquen per a ampliar o aclarir els continguts estudiats en classe.
En aquesta primera entrada coneixerem millor què va ser el moviment sofista. Primer, hem de situar-nos en l'espai i en el temps. Estem a Atenes en el segle V a.n.e., quan aquesta s'ha convertit en el centre cultural de tota Grècia gràcies a una sèrie de transformacions econòmiques, socials i polítiques, entre les quals destaca la seua estructura democràtica. En aquest moment es produeix també una transformació en l'àmbit de les idees. El centre del debat entre els pensadors deixa de ser la physis, la naturalesa, com en l'època de la filosofia presocràtica, per a donar pas a la reflexió sobre la polis. La pregunta fonamental ja no tracta sobre l'arjé, el principi de tot l'existent, sinó sobre el nomos, la llei.
En aquest context cultural, els sofistes, una paraula que significa “savis”, van ser personatges viatgers, que van tindre experiència de diferents costums i lleis, i van arribar a Atenes per a convertir-se en educadors professionals de tot aquell que aspirara a tindre èxit en la polis. Per aquest motiu, ensenyaven fonamentalment la retòrica perquè el domini de la paraula, en el context democràtic, s'havia convertit en una eina imprescindible per al progrés personal.

Ací teniu un vídeo explicatiu del moviment sofista: