EL MITE DE LA CAVERNA

El mite de la caverna és una al·legoria que Plató narra en el llibre VII de la República. La finalitat perseguida per Plató va anar eminentment pedagògic-educativa, i el relat té múltiples lectures: epistemològica, ontològica, antropològica i, finalment, també política. Amb ell va voler Plató descriure la condició humana.
El món està metafòricament dividit en dos espais, un interior i un altre exterior a la caverna, i a cada espai li correspon una determinada forma de coneixement, doxa al primer, episteme al segon. L'home ordinari és aquell que viu a l'interior, que només veu les ombres que els objectes projecten sobre la paret de la cova quan passen per davant d'un foc que queda a esquena de l'home. Aquest creu veure la realitat quan no veu més que ombres. Enfront d'aquest, ell filòsof és qui ha aconseguit eixir de la caverna i pot veure directament els objectes que existeixen. Però el filòsof, ens diu Plató, té una missió política irrenunciable, encara que per això puga perdre la vida: tornar a l'interior i intentar convèncer als qui allí viuen que el que veuen no són més que imatges distorsionades de la realitat.