TRAGÈDIA I DEMOCRÀCIA

Encara que Plató va insistir en el perill de la democràcia, aquesta va desenvolupar institucions per a contindre les possibles derives populistes de l’assemblea. La tragèdia va ser una d’aquestes institucions. Cornelius Castoriadis, un filòsof grec-francés, especialista de la democràcia atenesa, va afirmar l'existència d'una íntima relació entre tragèdia i democràcia. En quin sentit? La tragèdia posava al descobert la fragilitat de l'acció. Encara que és inherent a l'acció la presència dels altres, lliures i iguals, la seua realització inicia una cadena de reaccions, és a dir, de noves accions els efectes de les quals són difícilment governables per l'agent d'aquesta. La tragèdia retorna a l'home una imatge de la realitat complexa i problemàtica, irreductible a una única mirada, d'ací el sorgiment del conflicte. En el camp de les accions humanes, tan esvarós i ambigu, resulta difícil identificar els supòsits, les raons o motius que asseguren la decisió correcta. No hi ha, al cap i a l'últim, una episteme política, principi que està en la base de la ideologia democràtica. Qualsevol acció, individual o col·lectiva que no ignore el terreny que trepitja conté en si el seu propi fracàs. És el risc de la hybris el que la tragèdia porta a escena, l'arrogància en la qual sovint incorren els homes quan pensen que la seua acció o la seua saber resulten suficients. Per aquesta raó cal pensar la tragèdia com una institució d'autolimitació de la democràcia. 

Antígona. Autor: Álvaro Pérez Vilariño de WikiMedia-Commons

(https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Grupo_Balbo_-_Ant%C3%ADgona_(3348324349).jpg)